EL CANVI CLIMÀTIC CONTRA LES CORDES

http://blogs.e-noticies.com/david-rabada/

Parlar de canvi climàtic a l’aula s’ha convertit en un galimaties entre creença i ciència. Hi ha equips humans que asseguren que el canvi climàtic està sent accelerat per la pol·lució humana i d’altres que argumenten que falten dades per a tal afirmació. En la primera opció, els defensors de l’acceleració climàtica, s’hi troben equips de recerca viaticats pel govern, la premsa de gran difusió i tots els llibres de text escolars. En la segona, els agnòstics al canvi climàtic humà, hi ha alguns científics de l’antiga escola, grups tècnics allunyats de la recerca estatal i els defensors dels interessos petrolers. Davant aquest joc entre creences i recerca al voltant del clima global s’obre una pregunta capdal, ¿què expliquem a les escoles? ¿Comuniquem el que defensa la majoria i que ens dirigim a un holocaust tèrmic global? ¿O escoltem als agnòstics, tot i que minoria, a veure què ens poden aportar? Deia Galileu que en qüestions de ciència l’autoritat de mil no val tant com el lliure raonament d’un de sol, ¿què explicar doncs? Molt simple, la veritat. Les properes línies són producte de vint anys de classes, molts articles recopilats i molta feina en projectes estatals sobre el canvi climàtic global. De tota aquesta informació se’n destil·larà què cal explicar a l’aula sobre el canvi climàtic. Comencem.

El canvi climàtic global sols ha estat un increment recent i generalitzat de les temperatures de la Terra. Aquest fet va iniciar-se per causes astronòmiques, i per tant naturals, ara fa uns 15.000 anys. Des d’aleshores, i amb alts i baixos, la temperatura global terrestre ha anat fent-se més benigne abandonant definitivament l’època glacial precedent. Prop els 10.000 anys el clima va esdevenir més o menys com l’actual i des d’aleshores la cosa continua amb algun amunt i algun avall. Quelcom semblant va passar fa uns 120.000 anys amb un altre període temperat ple d’alts i baixos com avui dia. Aquella etapa va acabar amb una nova glaciació passats uns 16.000 anys. De fet el nostra planeta porta oscil·lant entre períodes glacials i temperats ja fa uns dos milions i mig d’anys, un fet que ja s’havia donat en altres etapes encara més pretèrites. És a dir, sempre han succeït canvis climàtics a la Terra i l’actual va començar molt abans que nosaltres, els humans, contaminéssim la seva atmosfera. És obvi que la causa inicial del canvi climàtic no és l’espècie humana sinó factors astronòmics naturals. Per tant, el que avui realment es discuteix és si la pol·lució humana pot accelerar, o no, una tendència a l’escalfament que es va encetar ara fa uns 15.000 anys. Si l’accelera tindran raó els creients en el canvi climàtic global, en cas contrari els agnòstics. Per veure qui porta la raó dels dos cal tenir clar ben clar el concepte de ciència. Deia Julius Verne que la ciència, com tot a la vida, es composa d’errors que a la vegada són els passos cap a la veritat. La prepotència d’alguns científics quan afirmen el que ells han interpretat, cregut o fins i tot imaginat, no es fer ciència, és fer maleses. Les sentències sobre la certesa del canvi climàtic accelerat per l’home entren dins aquesta categoria i un alumne ha d’entendre que quan algú l’ensinistren en la conquesta de la realitat no tem parlar amb franquesa i exposar les coses tal com són, i no com han fet creure a la majoria que són. La ciència requereix d’una visió de 180 graus per tal de ser objectius. Si la tenim de 30 graus pesen els prejudicis, si ens passem de 180 fem ciència ficció i ja se sap que els interessos humans empaiten fantasmes per tal de satisfer interessos, prejudicis i poder, no pas veritats. El canvi climàtic, com veurem, amaga molts prejudicis, paradoxes i interessos que els interessats poden veure per si mateixos si els hi són mostrats amb claredat. Deia Gregorio Marañón que tot i que la veritat dels fets brilli, sempre s’esbatussaran els homes en la trinxera subtil de les interpretacions, i vet aquí que el canvi climàtic en resulta un exemple on pot quedar palès que el progrés de la ciència es fa normalment abandonant hipòtesis i no capficant-s’hi. La ignorància afirma o nega rotundament, la ciència dubta, deia Voltaire. Per tant, una premissa de base per explicar el canvi climàtic és que cal tractar l’assumpte com una hipòtesi científica i no pas com un dogma de fe o veritat irrefutable.

Un cop els interessats tenen assimilada la ciència com un camí que busca descriure la realitat tal com és amb el deure de descartar les hipòtesis poc o gens argumentades, es pot detallar què ha passat realment amb la conjectura del canvi climàtic humà. Primer cal exposar les nombroses paradoxes i contradiccions que el canvi climàtic conté sense interpretar res, sols exposant els fets. Després cal explicar l’origen d’aquestes paradoxes per assolir una conclusió final.

Les contradiccions amb les quals s’han trobat els defensors del canvi climàtic són múltiples. La primera foren els pronòstics de desaparició dels esculls coral·lins prop el 1999. Avui en dia catorze anys més tard encara no s’han observat aquelles prediccions associades al canvi climàtic. La segona la trobem en la glacera del Perito Moreno a Argentina. Aquesta gelera, icona del canvi climàtic, és cada any emesa pels mitjans en ple desglaç primaveral com si cada estació retrocedís més i més. Les últimes dades indiquen que la glacera ha crescut de mida i volum en contradicció amb l’acceleració de l’escalfament induït pels humans. La tercera prové de la xarxa de dades de Suïssa, Pirineus, Austràlia i l’Antàrtida on les temperatures mitjanes han anat disminuint, i no pas pujant, durant els últims anys. Una quarta apareguda en les revistes Nature i Science, ha estat l’augment de l’espessor de les glaceres a l’Antàrtida fins poc abans del 2000 i la seva estabilització actual. Si l’escalfament planetari s’estigués accelerant per causes humanes hauríem de trobar-nos que les masses de gel haurien de minvar amb rapidesa equivalent. La cinquena paradoxa que citarem és l’augment de dos metres de neu en el pic del Mont Blanc als Alps. La sisena contradicció és que la correlació entre diòxid de carboniu i taxa d’escalfament global no sembla taxativament provada, de fet l’augment de la temperatura es podria relacionar amb l’IPC o amb qualsevol variable que augmenti amb el temps. El problema és que a grans escales de temps diòxid de carboni i temperatura no guarden correlació taxativa. I l’última paradoxa i la més flagrant, durant el maig de 2013 un dels principals climatòlegs mundials, James Hansen, deia en un informe de la NASA que la temperatura mitjana global terrestre restava estancada durant l’última dècada, és a dir, tot i que el diòxid de carboni sí ha augmentat, l’escalfament s’ha aturat temporalment.

Explicat l’anterior és fa obvi que tota hipòtesi científica conté anomalies i contradiccions que la fan qüestionable i discutible. Sinó fos d’aquesta manera la recerca mai no avançaria. Deia Zenó que les paradoxes acostumen a preparar avenços científics precisament perquè generen preguntes que la ciència no pot contestar en el moment en què són plantejades. Oscar Wilde afegia que el camí de les paradoxes és el camí de la veritat. En fi, les paradoxes esdevenen les muses de la ciència. Si una teoria acaba acumulant més contradiccions que normes voldrà dir que no esdevé vàlida i que cal rebutjar-la o modificar-la. Per tant, mostrant les paradoxes fem que els interessats pensin i no s’empassin el que un expert assegura. Com hem vist el canvi climàtic conté moltes paradoxes i cal continuar raonant per quina raó això ha passat. Per veure això hem de mostrar els fets i no pas les opinions, en el primer cas oferim que els interessats puguin pensar per si mateixos, en el segon imposem idees. La raó per la qual el canvi climàtic conté tantes contradiccions és òbvia, els humans no som observadors objectius i en aquest cas s’han comès tres xacres en contra la ciència real. Aquestes tres pífies han estat moltes omissions, més errors i massa exageracions en les proves i les interpretacions presentades. Tot i que els defensors del canvi climàtic puguin tenir raó, i que la contaminació humana pugui estar accelerant les temperatures actuals, les tres xacres que tot seguit detallarem donen massa arguments als agnòstics per atacar tal hipòtesi i cada cop més persones es fan crítiques amb el canvi climàtic antropogènic. Veiem el primer, les omissions.

El passat mes d’agost de 2013, Serge Planton, responsable del grup d’investigació sobre el clima de Méteo France va afirmar que les glaceres alpines estan retrocedint a causa de l’efecte hivernacle, fet que no contesta en absolut si la contaminació humana està o no accelerant el canvi climàtic. Recordem que la pregunta és si els humans estem o no estem afectant el canvi climàtic natural del planeta. Aquest tipus d’omissió es repeteix molt en els mitjans on gairebé mai no es donen arguments sòlids que acusin als humans de l’holocaust climàtic tan pronosticat.

Un altre grup d’omissions les tenim en molts reportatges sobre el canvi climàtic que plens d’exageracions poc encerten el que realment li està passant al planeta. Posem pel cas de Una Veritat Incòmode, dramatització de les conferències que l’exsenador Al Gore ha anat impartint per tot el món. Les imatges són plenes dels recursos habituals en la comunicació de masses als USA com són acudits, dibuixos animats i ridículs. Les omissions en tot el reportatge són clarament intencionades ja que no hi ha cap referència a les desigualtats en les taxes d’emissió entre primer i tercer món i ni molt menys al malbaratament que del petroli en fa Estats Units. En aquest sentit, i durant tota la pel·lícula, no hi ha cap crítica a la indústria nord-americana, ni a la seva política capitalista, ni a les guerres pels recursos energètics. Sembla per tant sospitable que Al Gore no resulta un polític convertit a l’ecologisme d’ençà va perdre les eleccions l’any 2000.

Un tercer grup d’omissions que emmascaren la realitat del canvi climàtic és la trilogia diòxid de carboni, petroli i canvi climàtic. El problema és que sempre que es parla d’emissions i augment de les temperatures s’oblida la part més important de l’assumpte, els diners. Es diu que el canvi climàtic es causat per l’augment de diòxid de carboni obviant gairebé sempre la resta de gasos hivernacle implicats com metà, ozó i els CFC, es diu que el diòxid de carboni prové majoritàriament de la crema del petroli, i es diu que aquestes emissions són actualment negociables. Doncs bé, és ben sabut els bilions de dòlars que mou el petroli, per tant quan parlem de canvi climàtic parlem de diòxid de carboni i així doncs parlem de petroli i dels seus bilions de dòlars. Per tant, parlar de canvi climàtic significa parlar de bilions d’interessos econòmics, inclosos els que viuen d’investigar-lo. D’aquesta manera l’escalfament global propicia pactes com els de Kyoto per tal que qui posseeixi més drets d’emissions continuï sent el Món Industrialitzat a expenses dels empobrits. Els països rics compren els drets d’emissió de diòxid de carboni als estats pobres per així ells continuar creixent energèticament i econòmicament mentre el futur de la gran majoria del Tercer Món roman estancada. D’altra banda, el canvi climàtic justifica i impulsa projectes de recerca milionaris amb molts llocs de treball per arreu del món. Si es demostrés fals l’escalfament antropogènic milers de científics es trobarien a l’atur.

Deixem aquí l’apartat d’omissions que explica gran part de les paradoxes en l’assumpte del canvi climàtic per passar al segon i nucli del problema, els errors comesos. Els equips de recerca que defensen la responsabilitat humana en l’escalfament del planeta diuen tenir proves que la pol·lució accelera el canvi climàtic. Per desgràcia la ciència és humana i comet errors. Durant el desembre de 2009, Phil Jones, professor i director de la Unitat d’Investigació sobre el Clima de la Universitat d’East Anglia al Regne Unit va anunciar la seva dimissió per una suposada manipulació de les dades que exageraven el canvi climàtic. De fet en un dels seus mails parlava de trucs quan analitzava sèries estadístiques sobre temperatures, mail piratejat i difós per la xarxa amb el seu conseqüent escàndol. Poc després, durant el febrer de 2010, l’IPCC de l’ONU, l’organisme més important sobre la recerca del canvi climàtic mundial, va caure en fallida degut a una sèrie d’errors que la premsa del moment va destapar i que el propi organisme va haver de reconèixer. Per una banda van pronosticar una fonedissa de les glaceres de l’Himalaia que mai no s’ha observat, i per l’altre van utilitzar les opinions, i no dades, de guies i alpinistes dels Alps per avaluar, incorrectament, el ritme de retrocés de les glaceres. També van fer pífia amb un informe que pronosticava incorrectament que el quaranta per cent de la selva amazònica es tornaria bosc tropical emprant una opinió de l’organització ecologista WWF mal resumida. En fi, la ciència no es construeix amb opinions sinó amb raons. Al final aquest clima d’errors i omissions va fer fracassar la Cimera del Clima a Copenhaguen als uns no creure’s, o no voler creure’s, la hipòtesi del canvi climàtic. De fet, el màxim responsable d’aquella trobada, l’holandès Yvo Boer, va anunciar decebut que dimitia del càrrec durant el febrer de 2010.

Davant les omissions i els errors per ara descrits i perpetrats pels defensors del canvi climàtic antròpic, molts dels seus creients a cegues sempre han reaccionat de la mateixa manera. Com qui no vol acceptar que el debat roman intrínsec dins de la ciència fins que el temps aporti les dades necessàries per veure la realitat, ells, els creients a cegues, responen amb exageracions per abduir més fidels a la causa, però en realitat amb aquesta actitud alimenten la terra de les paradoxes fent que la hipòtesi de l’escalfament accelerat planetari perdi credibilitat. Per exemple, els gràfics d’augment de temperatura global terrestre mai no són de graus reals sinó el diferencial entre les temperatures mesurades i la norma de dècades anteriors, un truc que exagera les variacions climàtiques. El resultat són gràfics alarmants on l’escalfament sembla escalar pics d’altura infinita. Si simplement representéssim les temperatures mesurades la cosa semblaria no canviar durant anys i anys. Posem un exemple més clar per explicar això. El propi organisme de l’ONU mai no ha estat exempt de cometre aquestes exageracions. L’any 2001 l’IPCC de les Nacions Unides va publicar que la temperatura mitjana global terrestre havia crescut 0,6 graus durant tot el segle XX sense saber quina part dels 0,6 corresponia a l’acció humana. Com es pot veure, són dades totalment ínfimes i que estadísticament no presenten cap mena de significació. Si durant els cent anys d’un segle la temperatura augmenta sis dècimes, es com si et diguessin que tens febre perquè el teu cos ha passat de 36 a 36,6 graus. Aniríeu al metge en tal cas?

Darrerament, i degut als informes de la NASA de maig de 2013 que deien que l’escalfament s’havia aturat durant l’última dècada, no han faltat reaccions per obviar això i tornar a exagerar. Durant l’agost de 2013, el responsable del grup de recerca sobre el clima de Méteo France, Serge Platon, afirmava que durant els últims, ara cinquanta anys, la temperatura dels Alps havia pujat dos graus, la qual cosa entra en contradicció amb altres observadors com s’ha indicat inicialment en aquest article. O fins i tot en el documental d’Al Gore, Una Veritat Incòmode, s’afirma que la fusió de les glaceres de Grenlàndia faria ascendir el nivell del mar sis metres en pocs anys, quelcom que el consens científic calcula com irreal i exagerat. Podríem ara doncs entrar en les exageracions comeses per organismes ecologistes, que sense ostentar ni coneixements ni llicenciatures en Ecologia, resten convençuts del paper capdal de l’home en el canvi climàtic utilitzant un alarmisme que els obliga a fer servir adjectius com catastròfic, irreversible o caòtic, i és que la mar com és té, més brama. En paraules del periodista John Carlin per a El País parlant del canvi climàtic: el notable de l’època en què vivim és la predisposició de la gent a creure’s el pitjor.

Davant les tres xacres anteriors, omissions, errors i exageracions, més les contradiccions que se’n deriven i que resten credibilitat a l’escalfament global antròpic, ¿què cal explicar ara als interessats? Doncs altre cop el mateix, la veritat. La visió dels agnòstics al canvi climàtic humà aporta arguments més sòlids que els proposats pels defensors de l’escalfament accelerat. Els agnòstics aquí ens aporten dades i interpretacions que fan pensar molt, quelcom fonamental en una educació sana, crítica i justa. Per exemple Beers i altres autors publicaren l’any 1990 en la revista Nature que l’activitat solar estava augmentant d’ençà feia 300 anys, fet que podia relacionar-se amb l’actual escalfament climàtic. Durant l’agost de 1998 el doctor Jaume Bordonau, especialista en geologia glacial de la Universitat de Barcelona, deia a La Vanguardia que estem al final d’un cicle climàtic i que la tendència natural en els propers mil·lennis hauria de ser al refredament, i no pas a l’escalfament present. Cal esmentar aquí que Burns i altres autors van publicar en la revista Science l’any 2003 que hi ha hagut transicions de fases climàtiques càlides a fredes en només 25 anys, pel que potser l’escalfament actual no sigui la flor que fa estiu, tan sols un parèntesi estacional. Afegia Bordonau després que no hi ha unanimitat científica sobre si la fusió de les glaceres del Pirineu s’ha accelerat durant les últimes dècades per causa de la contaminació humana. La seva impressió és que ho fan al ritme de sempre.

Un altre exemple d’informacions per als agnòstics són alguns models del sistema Terra. La prestigiosa revista Nature publicava en el seu número de novembre de 1999 un treball on es detallava que la fusió de les glaceres i el seu conseqüent ascens del nivell del mar provocaria l’expansió dels oceans i amb ella, l’augment del plancton marí que regula la temperatura global a dos nivells, captant diòxid de carboni amb la fotosíntesi i emetent sofre a l’atmosfera que augmenta la formació de núvols que dispersen el bat solar cap a l’espai exterior. Ambdós fenòmens contraresten l’escalfament global pel que l’article deia que el plancton regularia el clima de tot el planeta potser evitant l’escalfament futur. Cal afegir que les emissions humanes de carboni sols signifiquen l’1 per cent de tot el diòxid de carboni atmosfèric, excedent fàcilment assimilable per l’actual plancton creixent. De fet, i durant el Cretaci, el diòxid de carboni atmosfèric va augmentar, per causes volcàniques i no pas humanes, de 4 a 12 vegades respecte l’actualitat i els captadors de carboni d’aquelles èpoques van proliferar en gran mesura encarregant-se d’aprofitar tal brutal excedent de diòxid mentre la vida de tot el planeta seguia tranquil·lament.

Durant el desembre de 2000 la cimera de l’Haia no va assolir cap acord davant les informacions cada cop més ben argumentades dels agnòstics, una minoria de científics que veien que l’escalfament global era producte més d’un cicle natural astronòmic i terrestre que no pas d’activitats humanes. De fet, i en això tenen força raó els agnòstics, el canvi climàtic global, i mentre no es demostri el contrari, és producte de la combinació de diferents cicles astronòmics, els coneguts cicles de Milankovitch que abasten milers d’anys, mentre que l’escalfament que estem observant és sols de dècades o segles. Canvis en l’activitat solar, en l’eix de rotació terrestre, en les corrents termohalines dels oceans i en altres fenòmens regulen períodes més càlids o més frescos. A més, els models informàtics que intenten pronosticar el clima de les properes desenes i lustres donen previsions totalment oposades sota petites modificacions de les variables. La física de caos hi està darrera i l’aleteig d’una papallona a l’hemisferi nord pot provocar un huracà a l’altre. D’altra banda, les dades instrumentals per ara recollides no capten les variacions climàtiques a llarg termini oferint una perspectiva limitada que fa difícil distingir entre les causes naturals i antropogènics del canvi climàtic. Les dades geològiques antigues i les històriques recents ja ens diuen que s’han produït en altres ocasions petits rescalfaments del planeta com l’actual, que el clima no és uniformement blanc o negre sinó que hi ha molts grisos amb moltes fases càlides o fredes intercalant-se. Durant els segles X i XI va existir un període càlid com el present que va permetre als Víkings assolir Islàndia, Grenlàndia i Canadà. En aquella època, encara no existia contaminació industrial com la d’avui en dia. O la Petita Edat del Gel, una sèrie de segles de grans glaçades, icebergs baixant per l’Ebre i estius freds entre el XIV i finals del XIX. Cal notar que durant el segle XIX Europa ja portava contaminant més d’un segle i el clima continuava resultant extremadament fred. Per tant, la causa directa del rescalfament del segle X i XI i de la fredor del XIX, no fou produïda per pol·lució industrial alguna, ho fou per causes astronòmiques i planetàries.

Per acabar d’adobar tot l’anterior, i durant el mateix any 2000, l’Instituto de Astrofísica de Canarias va corroborar que la radiació solar havia anat augmentant d’ençà el segle XVII, un fet que explicava la fi de la Petita Edat del Gel i l’entrada en l’escalfament actual. A més la proporció d’aerosols a l’atmosfera augmentava i per tant la llum solar era dispersada, un fet que podria fer baixar les temperatures globals en un futur proper. L’any 2007 en va caure una de més gran amb un llibre publicat per la Universitat de Cambridge on els seus autors, els físics Henrik Svensmark i Nigel Calder, explicaven que havien detectat durant tot el segle XX un augment clar dels raigs còsmics des de l’espai exterior. L’esmentat llibre, The Chilling Stars. A Cosmis Views of Climate Change, detallava que l’augment de raigs còsmics esdevenia causa de l’augment de les temperatures actuals i que per tant calia esbrinar què influïa més en el clima, si la contaminació humana o les causes naturals. Tot allò va ser fulminant per als defensors de l’escalfament humà. Passaren sis anys fins que l’IPCC de l’ONU va decidir respondre davant les proves dels agnòstics. De fet el mateix IPCC va permetre filtrar a premsa que a finals de 2013 emetrien un informe. Estàvem a gener de 2013 i l’IPCC prometia que sortirien a la llum proves de l’escalfament humà del planeta, que era extremadament probable que la contaminació fos la responsable de l’escalfament actual de tot el planeta, quelcom contradictori amb les dades d’aquell mateix any. Ja hem esmentat fa moltes línies que durant el maig de 2013 James Hansen, un dels principals climatòlegs mundials, deia en un informe de la NASA que la temperatura mitjana global terrestre no havia augmentat durant l’última dècada. Per tant l’IPCC de l’ONU no acabava d’aportar proves fefaents de la causa humana en l’augment de les temperatures mundials. Arribats en aquest punt caldria escoltar el resum d’un analista. John Adams, professor emèrit del University College London, qualifica el canvi climàtic humà com un risc virtual que al no ostentar consens entre tots els científics. Aquest fet aboca a la resta de mortals a parlar-ne, no com una veritat objectiva, sinó com una creença on el debat assoleix tonalitats més polítiques i religioses que no pas científiques, i on el pessimisme o l’optimisme es polaritzen. El pessimista dirà que si no pot comprovar que el canvi climàtic és natural suposarà que la contaminació humana és un perill i causa de l’escalfament. L’optimista dirà que si el perill no està demostrat és que estem segurs i no cal preocupar-se’n. Adams afegeix que aquesta propensió a la por pel futur prové de la prosperitat del món ric on els riscos naturals queden allunyats mentre que en societats com la de Bangladesh o el Congo hi ha tants riscos immediats que no poden permetre’s el luxe de preocupar-se pels riscos virtuals d’un futur, per a ells, encara més incert. Així doncs, el canvi climàtic humà sembla per als agnòstics més una creença plena d’excuses que un fet observable. Per a ells, els agnòstics, la veritat vol poques paraules, la mentida mai no en té prou.

I aquí s’acaba la classe, unes tres sessions de fets i raonaments. Ara sols resta assolir una opinió crítica i ben fonamentada, una conclusió per part dels interessats. Segons els fets exposats el canvi climàtic global accelerat per l’home resulta una tesi contra les cordes plena de paradoxes on caldrà veure si l’home té més força que la natura o a l’inrevés. La conclusió doncs és òbvia, cal deixar que els fets i la ciència, i no les opinions, facin el seu camí per assolir la veritat. El futur climàtic és incert i cal ser crítics amb els mitjans que volen imposar més les opinions desitjades que les raons fonamentades. A més cal ser crítics amb el màrqueting que s’enlaira al voltant de l’escalfament global. Per tant, i per superar les paradoxes del canvi climàtic i arribar a la veritat cal esdevenir bons científics sota tres condicions essencials: cal ser humils, objectius i sobretot pacients. Durant la història recent hem passat de les creences religioses a la fe en els mitjans. La ciència no està ni en els uns ni en els altres, i uns i altres no han de representar encara l’opi del poble. Els nostres futurs alumnes ens ho agrairan. Mentrestant, i com deia Soren Kierkegaard, les paradoxes són idees grandioses en embrió. El canvi climàtic n’està ara mateix ple.

David Rabadà i Vives

Professor de CTMA

http://blogs.e-noticies.com/david-rabada/

Un altre article d'opinions diferents:

https://docs.google.com/document/d/1c6Dy6PvOavIF-qdAf2DlOX1-Bwny_yy3eV8PFne9y_I/edit?usp=sharing

Un altre article d'opinions diferents:

Manuel de Castro Muñoz de Lucas, catedrático de Física de la Tierra en la Facultad de Ciencias del Medio Ambiente de la Universidad de Castilla-La Mancha, responde a algunos de los argumentos más utilizados por los negacionistas del cambio climático.

Argumento 1. El calentamiento se ha parado. El año más cálido fue 1998 y en los últimos años se ha producido un enfriamiento. Los modelos de predicción no explican esta realidad ni que, por ejemplo, el hielo marino en el Ártico haya recuperado algo de extensión desde 2007.

Respuesta. Eso no es cierto y ahí están los datos para comprobarlo (ver grafico 1). Estos valores de anomalías de la temperatura media global han sido deducidos por la NASA GISS a partir de los registros en miles de observatorios repartidos por el mundo. Lo que se aprecia es que ninguna de las tendencias en todo ese periodo tiene signo negativo, sino que oscilan entre +0,17 grados y +0,34 grados por decada, en cualquiera de los periodos parciales que se consideren. Ahora bien, hay que tener presente que la variabilidad natural del clima coexiste con el calentamiento por la acumulación de gases de efecto invernadero. Así, no puede esperarse que cada año sea más cálido que el precedente, pues simultáneamente hay otros procesos naturales actuando (El Niño-La Niña, el ciclo solar, erupciones volcánicas, etcétera). Pero como su duración es relativamente corta, no afectan a las tendencias, sólo a años particulares.

"Para evaluar los efectos del cambio climático hay que ver tendencias"

más información

• Incendio en la causa climática
• Uno de los científicos del clima más destacados prefiere que la cumbre de Copenhague fracase

Se puede asegurar, pues, con rotundidad, que los cambios observados de la temperatura global son plenamente consistentes con la tendencia predicha por el IPCC. Por otra parte, me sorprende mucho que se diga eso sobre la extensión del hielo del Ártico, cuando hay observaciones desde satélite que inequívocamente muestran una reducción dramática durante el verano, mucho mayor que la simulada por los modelos climáticos. La tendencia en verano es una disminución de 11,1±3% por década y en invierno de 2,9±0,8% por década (NSIDC, 2009). De nuevo he de insistir en que para evaluar las consecuencias del cambio climático hay que considerar tendencias, no diferencias entre un año particular y el precedente, como parecen hacer los negacionistas.

Argumento 2. Las fluctuaciones en la intensidad solar tienen más efecto sobre el cambio climático que la concentración de gases de efecto invernadero en la atmósfera.

Respuesta. Simplemente, no es verdad. Se tienen observaciones incontrovertibles que así lo desmienten. Los dos argumentos que utilizan los defensores de esa falsedad -efecto de rayos cósmicos en la nubosidad y duración del ciclo solar- se caen a la vista de las observaciones (ver gráficos 2 y 3). En el 2 se aprecia que la buena conjunción entre la intensidad de los rayos cósmicos y la nubosidad previa a 1994, desaparece completamente a partir de ese año.

Y en el 3 se ve que las longitudes del ciclo solar evolucionan de forma similar al calentamiento hasta los años setenta, pero después divergen claramente. De hecho, las observaciones con satélites muestran una ligera disminución en el flujo de radiación solar a lo largo de los últimos 40 años, alcanzando su mínimo en 2007 y 2008. A pesar de eso, la tendencia térmica creciente no ha cesado, lo que indica claramente que el enfriamiento natural por causas solares es al menos 10 veces menor que el calentamiento antropogénico. De nuevo, los datos y observaciones refutan los argumentos negacionistas.

Argumento 3. En la Edad Media hubo un periodo cálido al menos similar al actual sin la influencia de gases de efecto invernadero, lo que invalida la existencia del cambio climático inducido por el hombre.

Respuesta. Es evidente que en el pasado se han producido cambios climáticos por causas naturales. Se ha dedicado mucho esfuerzo para tratar de conocer la evolución del clima en el último milenio, pues la carencia de medidas directas de las variables climáticas obliga a deducir sus valores mediante evidencias indirectas (sedimentos, anillos en el tronco de arboles, aire atrapado en capas de hielo, etcétera). Los condicionamientos que presentan estos métodos indirectos dieron lugar precisamente a alguna polémica.

Hace pocos años se cuestionaron ciertos matices en los métodos de análisis, poniendo de manifiesto el intenso debate y el extremado rigor científico con que estos estudios se realizan. Con ello se ha llegado a un mucho mejor conocimiento de este periodo, llamado "óptimo climático medieval" (siglos X-XII), para llegar a la conclusión de que fue algo más cálido en ciertas zonas del planeta (Pacífico tropical occidental y regiones alrededor del Atlántico Norte), pero más frío en otras (Pacífico tropical central y oriental, por ejemplo).

Es decir, que no se trató de un calentamiento generalizado a escala global, como el que estamos sufriendo ahora. Por no comentar, otras notables diferencias entre ambos casos (mayor ritmo e intensidad del calentamiento actual). Ciertamente, el óptimo medieval no tuvo nada que ver con una acumulación de gases invernadero, pero hubo épocas mucho más remotas (millones de años atrás) en que la presencia de esos gases fue incluso mayor que la actual y se sabe que fueron también mucho más cálidas. Es decir, que no puede negarse la conexión entre calentamiento y acumulación de gases invernadero, como además se deduce de las leyes de la física.

Manuel de Castro es experto en Física de la Tierra.